Article publicat a La Veu de l’Anoia – 29/11/2016.

Passar 9 dies al centre penitenciari de Can Brians 2 m’imposava. Segurament no queda bé dir-ho però el primer dia hi vaig anar carregat de prejudicis, tòpics i morbositat, m’ho imaginava tot com a les pel·lícules. Hi anàvem 7 companys de la Universitat Pompeu Fabra per participar en un projecte que ens va semblar molt il·lusionant i que impulsava la mateixa universitat: Formar a 28 interns en oratòria i llenguatge no verbal i després capitanejar a un equip de 4 integrants a la lliga interna de debats que farien al centre.

Quan vam arribar, a Sant Esteve de Sesrovires (Martorell), l’edifici que ens rebia no semblava una “presó”. Potser era més semblant a un institut. Vam passar fins a 9 controls abans d’arribar a l’escola del centre. Els accessos estaven tapiats per portes amb barrots que s’obrien i es tancaven amb un so estrident, “igual que a les pel·lícules” vaig pensar. L’estructura del recinte, més enllà de les portes, no recordava gaire a un centre penitenciari. Ens vam plantar al carrer principal que dividia els mòduls on dormen els interns de l’escola del centre. Precisament quan vam accedir-hi un grup d’uns 20 reclusos hi circulaven mentre ens miraven encuriosits. Anaven vestits exactament com nosaltres, amb roba de carrer. Quan vaig alçar la mirada vaig veure les finestres que folrades amb barrots deixaven entreveure la presència d’alguns interns dins les seves cel·les, precisament alguns subjectant aquests barrots i mirant-nos expectants. La imatge -per més que previsible- em va impactar moltíssim. Veure-ho amb els teus propis ulls i de tan a prop posava la pell de gallina.

A la biblioteca de l’escola ens esperaven el grup d’interns als que havíem de formar en oratòria. Ens saludaven, un per un, i se’ls hi veia a la cara il·lusió i incertesa, a parts iguals. Explicat el projecte, ens vam dividir amb 2 classes i va començar la formació. El que em va sobtar va ser veure gent tan normal, ofegant tot els prejudicis que portava de casa. Em recordaven a amics, família i veïns. Podrien ser-ho. De fet em vaig trobar un veí. Homes grans, de mitjana edat i joves. En tot cas, m’imaginava gent que destil·lés perillositat, que supurés temor. I precisament ens vam trobar el contrari.

Escoltaven amb una atenció que molts professors universitaris envejarien. Tenien els ulls oberts com plats i atenien als formadors amb una disciplina diligent. Després de 4 dies de formació es van dividir en grups de 4 i cadascú de nosaltres feia de “capità” per orientar-los i ajudar-los amb el tema sobre el que haurien de debatre i competir properament: “Els mitjans de comunicació són cultura”.

El meu grup, format pel Pepe, el Jordi, el Jesús, el Miguel i l’Abdeslam i tutoritzat per una excel·lent docent de l’escola, la Tere, estaven implicats fins al moll de l’ós. Ens explicaven que tot el dia pensaven en el tema, buscant arguments a favor i en contra. Hi donaven voltes fins quedar extenuats i rendits al llit. “No entiendo cómo es que me costaba tan poco robar bancos y me cuesta tanto hablar en público” reblava el Pepe provocant una riallada entre els companys.

Més enllà de la lliga interna de debats, que va ser d’un alt nivell i que ho van fer realment molt i molt bé, cada dia després de sortir de Brians pensaves durant moltes hores en aquesta experiència. Se’m creuaven (encara ara) sentiments absolutament contradictoris, incoherents. Coneixes gent que està allà dins i que, per tant, han comès algun tipus de delicte, però amb els que empatitzes –sense justificar-. Allà entens i veus que hi ha gent que té vides i situacions molt complexes i que un moment, un error, et pot condemnar i marcar per sempre. Que la penitència no és –només- ser a la presó sinó sortir-ne després i suportar l’estigmatització de la societat. Alguns ens explicaven què havien fet i què els havia passat, i veus que hi ha gent allà que no hi hauria de ser. Que ha tingut mala sort, que està tancat per un delicte menor mentre a fora hi ha centenars de delinqüents públics i provats que pel senzill fet de tenir diners poden evitar el seu pas per un centre penitenciari. Allà dins te n’adones que el sistema és profundament dur amb els dèbils i profundament benèvol amb els forts. Ras i curt: si tens calés pots delinquir i no ho pagaràs o ho pagaràs en molt menor grau que una persona que no en té. És curiós que dins d’una presó te n’adonis de l’absoluta injustícia de la justícia.

La vida allà dins no és fàcil: la rutina és esgotadorament feixuga i carregosa, i alguns l’intenten trencar estudiant (graus universitaris o educació bàsica) o treballant. I abans, durant i mentrestant t’aflora internament el debat sobre la reinserció.  I realment és molt complicat. “Qui es vol reincidir ho fa”, em deien. Però i els qui no? “sotiran al carrer i aviat tornaran cap aquí”. Una falla del sistema que hauria de destinar més recursos per aconseguir un dels grans reptes de la nostra societat: la reinserció i rehabilitació. Ni que sigui per pur egoisme, ens convé.

En definitiva, després d’aquestes setmanes i d’aquesta experiència me’n torno cap a casa havent après moltíssim, profundament agraït a la UPF i a Brians 2 per l’oportunitat, i molt orgullós de l’equip amb el que vaig treballar, “els Youseffs”. Moltes gràcies Pepe, Jordi, Jesús, Miguel, Abdeslam i Tere per la lliçó de vida que m’heu donat.

Article publicat a Anoiadiari – Dimecres, 5/10/2016

L’expressió caure del cavall fa referència a una “conversió”, a un canvi d’opinió dràstica d’algú respecte alguna cosa. Aquesta dita prové de la història bíblica de Pau de Tars, que va veure una aparició divina que li qüestionava la seva missió i un raig de el van fer caure -efectivament- del cavall, reconvertint-lo al cristianisme.

El que ha fet Marc Castells em recorda, inequívocament, a aquest episodi bíblic. Com si fos l’apòstol Pau de Tars l’alcalde ha caigut del cavall o en aquest cas, de la Hispano (que de fet, tampoc seria tan estrany). En els darrers dies hem vist com ha escenificat -via Twitter- la indignació amb el pèssim (per dir-ho de manera suau) servei amb el que ens delecta diàriament la Hispano Igualadina Monbus. Aquesta reconversió suposa una molt bona noticia: des de fa 5 anys el seu govern ha ignorat de manera absoluta les queixes i reclamacions dels usuaris d’aquest transport públic i, per ser fidels a la realitat, ha defensat a capa i a espasa l’empresa gallega. Per no perdre’ns, cal fer una recapitulació de tot el que ha passat.

Castells es presenta al 2011 prometent que “retiraria la concessió de la Hispano Igualadina”. Les promeses se les emporta el vent (o la Hispano) i les queixes continuen. Davant la situació absolutament insostenible, la Generalitat (estiu del 2013) implementa a Igualada (i a 40 ciutats més) la xarxa Express, busos directes Igualada-Barcelona. Malgrat que hi ha més busos directes i que hi ha una millora, una cosa bastant normal en el transport públic, les queixes continuen, els busos s’avarien setmanalment, alguns no passen o van tard i la qualitat del servei és precària. En el mateix any 2013 s’anuncia que Monbus patrocinarà a un conegut club esportiu de la ciutat aportant 40.000€ per temporada, i Castells se n’atribueix el mèrit d’haver aconseguit el patrocinador. A partir d’aquí l’actitud del govern canvia radicalment, es passa a una defensa a ultrança de l’empresa gallega. Alhora sabem que el propietari de la Hispano Igualadina Monbus, Raul López, és empresonat sota fiança i acusat de suborn, tràfic d’influències i blanqueig de capital, la típica germaneta de la caritat. El servei segueix sent dolent i els treballadors denuncien públicament (2014) que “Monbus duia a terme pràctiques il·legals que posaven en perill la seguretat dels viatgers”. ERC Igualada presenta una moció a l’Ajuntament per demanar “control exhaustiu” i obtenir el contracte públic que té l’empresa amb la Generalitat per poder fer un seguiment dels incompliments de l’empresa, alarmats per la denúncia dels conductors. CiU Igualada no hi vota a favor i tot i aprovar-se la moció, la incompleix. El mal servei segueix i va cada cop a més. Monbus volia una gasolinera i aparcament de busos gratis a l’estació d’Igualada (2015), el tema es porta al ple d’Igualada i CiU es queda sola votant a favor d’aquest privilegi per Monbus, i perden la votació. Monbus s’emprenya, deixa de patrocinar a l’equip esportiu de la ciutat i llavors l’actitud del govern torna a canviar. Un regidor convergent em diu (davant d’un periodista de la comarca) que, i cito textualment, “ara traurem la destral contra Monbus”. Significatiu, si més no: treuen la destral contra Monbus quan no patrocina un equip de la ciutat (o sigui, quan no paga) però mentre ho feia callen tots per tenir-los contents. Un bon exemple de com una empresa privada pot segrestar un ajuntament sencer, i de pas a 1 milió d’usuaris que fan servir anualment el bus. El servei continua sent dolent, els busos s’avarien més que el cotxe de Carlos Sainz i res sembla canviar. El passat octubre (2015) Castells anuncia un nou bus a les 7 del matí perquè la gent no hi cap. Nova promesa incomplerta, aquest bus no hi és, seguim. Comença aquest curs (setembre) i el servei és absolutament indignant: s’han carregat unilateralment dos serveis (el de les 17:45 i el de les 20:00), els busos no passen, s’avarien encara més i no hi ha prou places. Llavors, ara sí, després de 5 anys, Marc Castells posa el crit al cel i es mostra indignat pel mal servei. Bon dia a la vila del Pingüí. Ens sorprèn amb suposades inspeccions de la policia local als busos de Monbus. I resulta que aquestes inspeccions consisteixen en què hi ha un policia apuntant a quina hora arriben i marxen els busos, i ja està. Per cert, casualitats de la vida, precisament quan uns usuaris de la Hispano volien fer una queixa pública i semiorganitzada, entra en joc tot aquesta teatralització.

Arribats aquí, què passarà? Tinc la intuïció que aviat s’incorporarà un nou bus a les 7 del matí directe (o sigui, es complirà un any després la promesa que va fer-nos l’alcalde), l’alcalde ho vendrà amb la pompositat amb la que ens té acostumats, i poca cosa més. Seguirem patint un servei desastrós en el que els mateixos conductors et diuen que “si sabéssiu com estan els busos, no pujaríeu”, i qui dia passa any empeny.

La solució, l’única, és rescatar la concessió que té la Hispano Igualadina Monbus fins el 2023, o sigui canviar de companyia. Això és una qüestió de voluntat política i de poder fer un seguiment de tots els incompliments de l’empresa (per això és important tenir el contracte!). Ara que l’alcalde ha patit aquesta reconversió, esperem que faci tot el que està al seu abast, que és molt, per aconseguir-ho i no ens quedem més en la intempèrie de la divina providència. I, de passada, ja que ha caigut el cavall, que ens el deixi. Potser arribem abans -i més segurs!- que amb Monbus.

Fa uns mesos el govern municipal va anunciar que destinaria 50mil euros en ajudes econòmiques als universitaris de la nostra ciutat que ho necessitessin. Aquests 50mil euros representaven només un 0,1% del total del pressupost de l’Ajuntament d’Igualada, que és de 50 milions d’euros. A Igualada hi ha uns 850 estudiants universitaris i amb aquesta “ajuda” (bé, ‘ajudeta’) els hi tocaria uns 60€ per cap per tot un any de curs universitari. Resulta evident que amb aquests diners no es pot ajudar als joves i a les seves famílies com realment ho necessiten. A tall d’exemple, l’Ajuntament de Vilanova del Camí (amb molts menys joves que Igualada) va destinar 40.000€ per ajudar als joves. En definitiva és una qüestió de prioritats, i a la nostra ciutat sembla que els joves som un 0’1% prioritaris.

Doncs bé, si aquesta quantitat ja ens semblava insuficient, la setmana passada vam saber que dels 50.000€ realment només se n’havien destinat 13.000 per ajudar als joves. O sigui 37.000€ menys dels que se’ns havia dit. Això, tal i com reconeix el mateix govern encapçalat per Marc Castells es deu a diverses causes: Mala planificació de la beca, nul·la publicitat, un procés burocratitzat en excés i per tant poca gent que n’estava al cas i que la va demanar, i a més a més incompatibilitats amb altres beques. És curiós que precisament aquest govern, acostumat a esbombar a bombo i plateret qualsevol cosa que faci olor de nou o que ho sembli (tots ens en recordem de la taula de pin pon que van inaugurar al parc del Garcia Fosses l’any passat, oi?) no hagi esmerçat els mateixos esforços en anunciar i publicitar l’obertura del període d’aquestes beques. El que sí que van anunciar (amb bombo, plateret i confeti) va ser que es donaria aquesta beca. O sigui: S’anuncia el fet (la beca) però no quan es pot optar per aconseguir-la, que és precisament el més important de tot plegat. Seguim amb el surrealisme: Algú es pot preguntar què se n’han fet dels 37.000€ restants. ¿Podria ser que ja que aquests diners eren per ajudar als joves es destinin de nou d’alguna altra manera en benefici dels joves? Podria ser… però no és. Els diners sobrants -37.000€!!!- s’han fet servir per pagar factures de l’European Balloon Festival, i ancha es Castilla.

La nostra ciutat, malauradament, no és atractiva pels joves. Molts d’ells no hi veuen opcions de poder-hi treballar i, per tant, difícilment de quedar-s’hi a viure malgrat que els hi agradaria poder-ho fer. Aquesta realitat és esfereïdora, una ciutat amb un jovent sense perspectives de futur és, en definitiva, una ciutat sense futur. I per tant el que necessitem de l’administració pública, del govern de l’Ajuntament, és que esmerci esforços per canviar aquesta deriva. Però esmerçar-los de debò, ajudar de debò i ser una eina útil per tots aquells qui ho necessiten. Si l’Ajuntament segueix considerant el jovent com una prioritat secundària, si segueix destinant misèria (un 0,1% del pressupost), si continua veient-nos com una inversió innecessària, al final acabarà condemnant una generació sencera i, de passada, a la pròpia ciutat.

Article publicat a Anoiadiari – Dimarts, 12/4/2016

O tots els soldadors són iguals. O tots els tastadors de pernil ibèric són iguals o tots els forners són iguals. Pot semblar absurd (bé, ho és) però aquesta frase l’hem sentit infinitat de vegades però canviant ‘cambrers, soldadors, tastadors o forners per ‘polítics’.

És innegable que la corrupció política ha estat present en el nostre dia a dia durant els últims anys d’una manera eixordadora. Anem, pràcticament, a cas de corrupció per mes. Això, indubtablement, és símptoma d’una democràcia de low cost, light, descafeïnada, en hores baixes. Segurament la diferència entre els països nòrdics, on els casos de corrupció són ínfims comparats amb els de les nostres contrades, és la salut de la seva democràcia i per tant uns organismes fiscalitzadors eficients i independents, i segurament també una cultura força diferent. En tot cas, pels motius que siguin, la nostra societat suporta els flagels de la mala praxis política amb una assiduïtat massa recorrent, i molts pocs partits se’n lliuren.

Però vull –i crec sincerament que cal– trencar una llança a favor dels nostres polítics. De tots aquells que són honestos, que conformen la immensa majoria –silenciosa ;)-. Aquella frase de “paguen justos per pecadors” podria firmar-la qualsevol polític del nostre país que honradament fa bé la seva feina però que alhora la veu contaminada per una nuvolosa tòxica provocada per una colla de corruptes i corruptors que acaparen les portades dels diaris i els sumaris dels telenotícies. La indignació i afartament de tots nosaltres, dels ciutadans, és ben comprensible: escàndols de magnituds titàniques, impunitat, lentitud, deixadesa… Tot això ens provoca un sentiment –legítim!- d’estafa.

Malauradament, però, poques vegades es destaca la feina que sí que fan bé els polítics, ni quants la fan bé. I són molts. Començant pels nostres regidors i batlles, de pobles i viles que moltes vegades ni tan sols cobren per fer la seva feina, o que sí que ho fan però per quantitats irrisòries. Em refereixo als servidors públics que es troben en la trinxera de la política municipal, aquella en què el ciutadà hi és més present que en qualsevol altra esfera i que veritablement és vocacional. Però alhora ho faig extensiu a tots aquells que, al cap i a la fi, són representants públics.
Segurament hi ha un problema de desconeixement –en el sentit més literal del terme- de ‘què és’ la política, i aquest desconeixement hi és perquè moltes vegades la política ha estat recelosa i ha volgut blindar el seu espai i aïllar-lo dels ulls de la societat. El tret ha sortit per la culata. Quan més es qüestiona la política, la política ha de respondre amb més i millor política. Amb més obertura, amb més relació amb els ciutadans, amb més sincerament. I segurament així, tots plegats, ens n’adonaríem de la ingent quantitat de bons polítics que tenim i que tenen un esperit de servei i de vocació. A tots ells se’ls hi ha d’agrair la seva feina, la gran quantitat d’hores que hi dediquen, les jornades maratonianes de reunions i trobades amb entitats, associacions i col·lectius, les desenes d’actes que fan arreu del territori i els quilòmetres que recorren, les hores que resten a la seva família… A tots ells se’ls hi ha de reconèixer la feina que fan. És la seva feina i obligació, sí. Però ja que sempre ens fixem en els dolents, recordar-nos-en dels bons un dia tampoc està de més.

Article publicat a Anoiadiari.

Durant la campanya electoral per les eleccions municipals d’Igualada des d’ERC ens vam reunir amb més d’un centenar de joves. A tots ells els  fèiem dues preguntes: La primera, si una vegada acabats els seus estudis es veien vivint a Igualada, i la segona, si tenien perspectives de poder treballar a la ciutat o la comarca. La resposta a la primera pregunta era, de manera majoritària, afirmativa però matisada: Volien viure a Igualada, la gran majoria, però no tenien clar poder-ho fer. Precisament la condicionaven a la segona pregunta, i és que pràcticament ningú veia la possibilitat de poder treballar a la nostra comarca.

Per tant, poques perspectives de viure a Igualada i encara menys de poder-hi treballar. Això denota, indubtablement, que tenim un problema colossal. Que el futur de la nostra ciutat tingui clar que no hi podrà treballar –ergo no hi podrà/voldrà viure- demostra la incapacitat del sistema per fer front a les mancances del mercat laboral i ens adverteix de la fuga de cervells i capital humà que patim i patirem durant els propers anys. Alhora, divendres passat, a la Veu de l’Anoia, llegíem que el president de la Unió Empresarial de l’Anoia assegurava que les empreses “no troben gent per treballar” i explicava que a la comarca hi ha un nivell formatiu molt baix entre els 10.000 aturats, “dels pitjors nivells del país”.

En contraposició a això, si ens fixem en les dades oficials, veiem com a la comarca hi ha 699 estudiants de Grau Mitjà, 820 de Grau Superior i 3695 estudiants universitaris (entre graus i màsters). Un total de 5214 alumnes que estan cursant estudis superiors. Aquestes dades són del 2011, les més actualitzades de l’Idescat. Per tant, la majoria d’aquests 5214 alumnes ja hauran acabat de formar-se i pretendran iniciar-se en el mercat laboral. En canvi, trobem unes dades d’atur demolidores, i si ens fixem en l’atur juvenil detectem un increment encara més gran dels joves sense feina. En definitiva, hem de trobar una solució per a aquests milers de joves de la comarca que han fet allò que els  exigia la societat (estudiar), que són (som) la generació més ben preparada de la història i que ara ens veiem totalment desemparats enmig d’un mercat laboral intransigent.

Calen, per tant, polítiques actives d’ocupació per parts dels Ajuntaments, atreure empreses (no només supermercats i hiperasiàtics) i destinar tots els esforços i els recursos que calgui per aconseguir-ho. No podem condemnar una generació sencera a no tenir futur, no ens podem permetre com a societat que els pocs joves que treballen ho facin en unes condicions laborals paupèrrimes i que els que no ho fan hagin d’emigrar per poder treballar. Calen solucions i l’administració pública i els seus dirigents tenen el deure i l’obligació de trobar-les.

 

 

Article publicat a La Veu de l’Anoia – 6/10/2015

CiU i PSC van aprovar, recentment, els pressupostos de l’Ajuntament d’Igualada. En aquests comptes municipals es detalla una previsió de quant es gastarà l’ajuntament i en què s’ho gastarà.

Ara bé, quina ha estat la sorpresa –desagradable- dels pressupostos aprovats per CiU i PSC? Doncs que es destinaran, únicament, 50.000€ per beques als estudiants universitaris i de FP. Aquesta quantitat és minúscula si la comparem amb el total dels pressupostos (49.821.997,82€, casi 50 milions d’euros!!!). Per tant, dels pressupostos només es destina un 0’1% dels recursos per ajudar els joves de la ciutat.  De 50.000.000 d’euros, nomes 50 mil. I això, traduït, què vol dir? Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya hi ha 871 joves igualadins que estudien fora de la comarca de l’Anoia. Si fem un càlcul força simple (dividim els diners que hi ha per beques entre els joves que estudien fora de la ciutat) ens surt que a cada jove li tocaria l’esfereïdora quantitat de 57 euros amb 40 cèntims de beca anual. Amb prou feines es pot pagar una T10 de 6 zones amb això. Imaginem-nos, però, que per donar aquestes beques s’implementa un criteri de rendes familiars per poder-s’hi acollir. Imaginem-nos que dels 871 estudiants d’Igualada només s’hi poden acollir un 50%. En cas que només es volgués ajudar a la meitat dels estudiants igualadins, o sigui, a 436, els hi tocaria a aquests estudiants 114 euros amb 67 cèntims, a l’any! O sigui, 9€ amb 55 cèntims al mes. Beques de la misèria. Pràcticament és un exercici de caritat de l’Ajuntament d’Igualada. De 50 milions que pressuposta l’Ajuntament, només un 0,1% està destinat a ajudar els joves de la ciutat i a les seves famílies. És greu, ens ho mirem per on ens ho mirem. Estudiar a Catalunya és més car que a qualsevol altre lloc de l’estat. Els preus universitaris (i també d’ FP) s’han enquerit moltíssim, en algunes carreres fins un 100% del seu total. S’ha retallat en beques i ajudes i el preu del transport públic continua sent abusiu, sobretot per les 6 zones de la comarca de l’Anoia. Les administracions públiques han de fer un esforç més gran que el d’un 0,1% del pressupost per ajudar als joves. No ens podem permetre com a societat que hi hagi famílies que vagin malament econòmicament per culpa dels estudis dels fills, o que senzillament hi hagi joves de la comarca que no puguin estudiar.

ERC Igualada va proposar un sistema de beques pels joves igualadins que estudiïn fora de la ciutat, i pressupostava aquestes ajudes sobre els 400.000€. Aquestes beques pels estudiants serien d’uns 450€ l’any pel 80% dels joves igualadins (de mitjana) que estudien fora, i depenent de la renda familiar podria arribar a ser de 950€ l’any. Això representaria una ajuda força important que permetria a moltes famílies de la ciutat alleugerir la càrrega econòmica que suposen els estudis dels seus fills. Els diners hi són, l’ajuntament té la capacitat econòmica per fer aquest esforç (si demanem esforços als ciutadans, també l’han de fer les administracions!) però pel que es veu no hi ha voluntat política per part de CiU i del PSC per ajudar als joves igualadins i a les seves famílies. Ens haurem de conformar amb el 0,1% de recursos de l’Ajuntament.

Article publicat a l’Enllaç dels Anoiencs – 29/9/2015

Fa unes setmanes coneixíem a través de la premsa que Hispano Igualadina-Monbus deixava de patrocinar a l’Igualada Hoquei Club. Els motius es desconeixien, però després hem pogut saber que l’empresa gallega ha deixat tirat al club igualadí com a represàlia perquè no se’ls hi va permetre posar un rentador de busos a l’estació, una benzinera i tenir aparcats els autocars pel bell mig de la ciutat. Afortunadament no se’ls hi van permetre aquestes concessions malgrat que CiU (que tenia 10 regidors) hi estava d’acord. Era l’únic partit i no ho podia tirar endavant en solitari. En definitiva, Monbus es va ofendre perquè, per primera vegada en 4 anys, no va poder fer el que li va donar la gana. Ja sabem que precisament Monbus té una especial predilecció en fer el que vol. És la companyia de busos rècord en queixes i reclamacions per part dels usuaris, és l’única empresa que se li cremen busos amb passatgers a dins per falta de manteniment tècnic, que reuneix tants incompliments reiterats quant a prestació de servei, de vulneració de drets laborals i d’incompliment de normatives de circulació. A tot això li hem de sumar que el propietari d’aquesta empresa modèlica, Raul López, està imputat per “suborn, tràfic d’influències i blanqueig de capital” i imputat també per la trama de corrupció “Pokemon”. Les germanetes de la caritat del transport públic. Però bé, en Marc Castells va anar a buscar aquesta empresa –ell mateix en persona!- perquè patrocinés l’IHC fa uns anys. Més enllà del debat ètic i moral que podem tenir per portar a la samarreta el nom d’aquesta empresa crec que aquí hi ha un debat de pragmatisme: Valia la pena confiar amb Monbus perquè ajudés a l’IHC? Si Monbus deixa tirats als igualadins que fan servir els seus busos, per què no havia de deixar tirat al club igualadí? I això és precisament el que ha passat. No puc deixar de preguntar-me què hi guanyava Monbus patrocinant l’IHC, perquè alguna cosa a canvi en devien voler treure, més enllà de saciar la seva enorme ànima caritativa i altruista.

Hi ha actituds força reveladores que poden explicar-ho. Per exemple, després de l’acord CiU va esborrar la seva proposta de lluitar per retirar la concessió a aquesta empresa. És més, quan es va presentar una moció al ple de l’Ajuntament per instar a la Generalitat a fer un informe sobre el possible rescat de la concessió, CiU no hi va votar a favor. Quan vam demanar el plec de condicions de la concessió per poder fer un seguiment del servei, CiU tampoc va votar-hi a favor. Per no parlar de la passivitat (i passotisme) de l’Ajuntament davant dels reiterats incompliments i problemes que ha causat l’empresa a la ciutat. Però ara Monbus s’ha enfadat, i el govern municipal també (un divorci una mica accidentat). Tant és així que fa unes setmanes un regidor de CiU em va dir, i cito textualment, que “ara traurem la destral” en referència a Monbus, i davant d’un periodista de la comarca, per cert. Suggeridor si més no. Si ara treuen la destral vol dir que fins ara la tenien amagada. Per què? El “problema” de la Hispano, segons el propi Castells “estava solucionat”. Per què llavors volen treure la destral? En tot cas, és força indignant veure com depenent de si una empresa aporta calés o no a un equip de la ciutat l’actitud de l’administració és tant diferent, sobretot quan això afecta a milers d’usuaris d’un servei de transports p-ú-b-l-i-c. Ara no és qüestió de treure destrals, sinó de treballar perquè Igualada i els seus ciutadans tinguin una empresa que presti un servei digne. Si el govern municipal vol ara, després de 4 anys, començar a treballar-hi, ens hem de felicitar. El primer que poden fer –encara hi són a temps- és aconseguir el plec de condicions de la concessió de Monbus per tal de fer un seguiment real i efectiu dels incompliments de l’empresa. Està molt bé que la Generalitat hagi publicat recentment el contracte programa de la concessió (obliga a fer-ho la nova llei de la transparència) però aquest no aporta informació suficient per fer el seguiment dels incompliments de Monbus, cal tenir el plec de condicions. Confiem en què ara el govern deixarà de bloquejar que Igualada tingui accés a aquests documents i que puguem, d’una vegada per totes, acabar amb el llast de Monbus. La meva esperança és que quan el meu germà vagi a estudiar a Barcelona (té 6 anys), ho pugui fer amb una empresa “normal”.

Article publicat a Anoiadiari – 2/9/15

La Festa Major d’Igualada esdevé punt de trobada de molts, moltíssims igualadins i veïns de la comarca. La Collanada ha consolidat unes festes actives i participatives, servint com a gran dinamitzador de les festes populars. Un dels espais més consolidats és les Barraques d’Igualada, el punt de festa més multitudinari de la ciutat i on milers de joves –i no tan joves- s’ apleguen cada any durant tres nits. Com qualsevol gran aglomeració de gent, hi trobem de tot. Però darrerament a més a més de ser un gran acte lúdic i festiu també s’ha convertit en un reclam i aparador per a aquells qui volen delinquir. Igual que en d’altres ciutats, ni més ni menys. Sempre hi ha qui s’aprofita de les grans multituds per robar carteres, mòbils o senzillament per buscar brega i baralles. Segurament és impossible que durant la festa major no hi hagi cap robatori ni cap delicte, evidentment. Però crec que –sobretot- en l’espai de barraques hem de fer una gran autocrítica (com a ciutat) i començar a resoldre un problema que cada any va a més.

A més a més de robatoris de bolsos, carteres i mòbils ens trobem cada any amb un ventall més ampli de delictes, alguns de molt greus. L’any passat, sense anar més lluny, hi van cremar un cotxe. I, molt més greu i preocupant, cada any hi ha hagut agressions sexuals pels carrers del voltant de barraques. Noies que van soles i que es veuen acorralades per alguns desgraciats que n’intenten abusar o que les vexen amb total impunitat. I aquí hi ha el problema, la impunitat. Com pot ser que aquests delictes es puguin cometre només un carrer més enllà de les barraques? Com pot ser que no hi hagi ni UN policia local que patrulli pels carrers adjacents? Com pot ser que només hi hagi DOS (un i dos), DOS, policies de paisà per un espai tan gran i on hi ha més de 3000 persones? Com pot ser que la policia es situï darrere de l’escenari del concert, al final de tot de les barraques, on no hi ha absolutament ningú? Com pot ser que hi hagi 10 policies locals arrepenjats als seus cotxes, fent petar la xerrada, mentre els xoriços tenen barra lliure per fer i desfer al seu aire?
No entenc el dispositiu policial que es va dur a terme, ni tampoc entenc quina funció exacta tenia la policia local durant les nits de barraques. Que algú m’expliqui quina lògica i pragmatisme té concentrar tots els agents a darrere de l’escenari sense fer res. No seria més lògic que hi hagués alguns agents repartits pels accessos a barraques per tal d’assegurar una ràpida intervenció en cas d’algun problema, i a més d’actuar com a element dissuasiu per aquells qui es van afartar, afartar!, a robar? Divendres, dissabte i diumenge van haver-hi unes 30 denúncies per furts i robatoris (més les moltes que no es van denunciar), una xifra molt, molt superior al que és normal d’un cap de setmana. I cal sumar-hi les agressions i baralles (la gran majoria no es denuncien). És tan anormal aquesta xifra de delictes, que sinó estaríem parlant que a Igualada hi ha cada cap de setmana 30 denúncies per furts i robatoris, o sigui uns 1500 durant l’any i només durant els caps de setmana. Absolutament desproporcionat. Per tant, hi ha un clar problema a barraques.

Davant d’això, l’Ajuntament d’Igualada, el regidor de governació encarregat de la policia local, el Sr. Batalla, i els comandaments de la policia local han de fer un seriós i ferm plantejament: Perpetuar i consolidar un espai on els qui ho volen tenen barra lliure per delinquir i, per tant, convertir barraques en un espai sense llei ni policia, o bé afrontar el problema de cara i resoldre-ho, conjuntament, amb les entitats que fan les barraques i solucionar el problema de la inseguretat.
Sincerament, em cau la cara de vergonya i sento una gran impotència en veure que hi ha no només robatoris sinó agressions de tot tipus tant a barraques com als carrers propers. Qui més qui menys en coneix un cas, i és absolutament inconcebible i inassumible. Crec que tenim suficient capacitat com a ciutat per evitar situacions penoses i vergonyoses com les que han passat darrerament a barraques. Es tracta de fer servir bé els recursos (policia, coordinació entre seguretat privada i agents locals, etc) i tenir voluntat per afrontar-ho. Cal fer-ho. I cal fer-ho ja!

 Article publicat a Anoiadiari – 8/7715

La setmana passada es van fer públics els salaris dels nostres representants públics arran de la nova llei de transparència. Se’n destaca, sobretot, les remuneracions dels diputats del Parlament de Catalunya. Fins ara només coneixíem el salari base dels diputats però no la quantitat final i definitiva que cobren. O sigui, a part del que està estipulat que cobrin ara també sabem quins “suplements tenen”, com per exemple dietes (depenent del lloc de residència), complements per càrrecs institucionals (presidents de grup parlamentari, portaveu, etc) i “extres” per participar en comissions. Sabem, per tant, què ingressen al cap del mes cadascun dels nostres polítics (en brut). Això considero que és no només necessari sinó del tot normal. Al cap i a la fi els contribuents som els que paguem els seus salaris i ho trobo d’una normalitat aplastant que, ja que no els podem decidir, almenys els sapiguem. Perfecte.

Però la implementació d’aquesta nova llei de transparència també ens dóna més informació sobre els càrrecs electes del país. Com per exemple quants diners tenen als seus respectius comptes bancaris, quin patrimoni tenen i quines hipoteques deuen. Francament, aquesta informació m’és absolutament igual. M’importa molt poc saber quants diners tenen al banc l’Alba Vergés o el Pere Calbó. M’és absolutament indiferent saber quants pisos té la Núria de Gispert, quin model de cotxe té l’Oriol Junqueras o quants diners té Artur Mas en plans de pensió. Aquesta informació, que és a l’abast de tothom, detalla amb precisió què tenen i què deixen de tenir els 135 diputats al Parlament de Catalunya. Molts diaris s’han afanyat a fer rànquings de quins són els diputats més rics, quins són els que més calés tenen al banc i quin té el cotxe més car. Amb sinceritat, no veig quina utilitat té saber aquesta informació. L’argument que esgrimeixen alguns partidaris de la publicació d’aquesta informació és que d’aquesta manera es pot veure quants diners tenien els polítics quan van entrar en política i quants en tenen quan la deixen. Amb això, asseguren, es pot veure si hi ha hagut enriquiment il·lícit.

Vull pensar que els polítics que són lladres –que per cert, són una minoria eixordadora- a part de lladres no són estúpids. No conec a ningú ni cap cas que cobri mig milió, un milió o cinc milions en negre i que els ingressi al seu compte corrent. En tot cas ho ingressen a paradisos fiscals (diga-li Andorra, Suïssa o les illes Caiman) que ÒBVIAMENT no declaren enlloc. Per tant, com carai volem perseguir el frau fiscal, el cobrament de comissions o els suborns (o sigui, l’enriquiment il·lític) sabent el patrimoni i els diners que tenen els diputats? És absurd, no serveix per a res. Al seu compte corrent serà l’últim lloc on ingressaran els diners, en tot cas tindran “el arte y saborío” de fer-ho com la Pantoja, amb bosses d’escombraries enterrades al jardí. Y olé.

No cal ser Sherlock Holmes per saber quant ha guanyat un polític durant la seva estada en la política. És ben senzill, multipliquem el salari que cobra pels mesos que ha exercit el seu càrrec. Ara bé, trobo molt bé que hi hagi una institució que fiscalitzi i controli si un polític ha incrementat de manera estranya o desproporcionada el seu capital. Però això ho han de fer les institucions, preparades per això, i d’una manera rigorosa. Sense morbo, sense xafardeig, sense escarni públic. Sense caure en el desprestigi –personal i polític-. Perquè això és l’únic que ha aconseguit aquesta nova mesura. Morbo i xafardeig. Per passar l’estona està molt bé, és entretingut. Però realment serveix per alguna cosa més que per això? Realment, aquesta mesura descaradament populista fa un favor a la política i a la higiene democràtica del país?

Artice publicat a Anoiadiari – 4/2/15

Fa un any les JERC Igualada li vam dedicar 1000 rotllos de paper higiènic al ministre José Ignacio Wert. La raó que ens va motivar a fer-ho era mostrar el nostre profund rebuig a la pretesa nova llei d’educació (LOMCE) amb la qual el ministre vol “espanyolitzar els nens catalans” entre d’altres barbaritats.

La setmana passada coneixíem una –nova- reforma universitària d’aquest gran ministre en què s’anunciava que els graus universitaris passaran a ser de 3 anys (en lloc de 4, com ara) però que per contra caldrà especialitzar-se amb un màster (2 anys). O sigui que les carreres seran molt més “generalistes” i que aprofundir en algun aspecte dels estudis voldrà dir –i comportarà- fer un màster. Vaja, que s’haurà de pagar més. I bastant més.
Un curs universitari costa uns 2000€ de mitjana mentre que un màster en val el doble, 4000€ (també de mitjana). Aquesta és una mesura –més- d’encariment salvatge de l’educació del nostre país, i en portem unes quantes.
Per acabar de fer el duro, coneixíem també la setmana passada que les beques per a estudiants universitaris ha caigut un 21% aquest any, uns 700€ de mitjana, mentre que els preus de matriculació a la universitat no paren de pujar, especialment els de Catalunya que són dels més cars de tot l’estat espanyol. Òbviament això té conseqüències gravíssimes, ja que malauradament moltes famílies del nostre país no poden fer front any rere any a una bateria de noves barreres econòmiques, i això impossibilita l’accés a la universitat a molts joves. I com a país no ens ho podem permetre.

Tot i així no hi ha res a fer amb Wert, ell és un d’aquells homes incansable, un piròman amb un ministeri importantíssim i que usa com a eina privatitzadora i elitista. Ell mateix reconeix que “soy como un toro bravo, me crezco con el castigo”. Molts, malgrat ser antitaurins, estem esperant a veure quan li tallen les orelles i el rabo. Ja seria hora que deixés d’emprenyar i intoxicar el món educatiu. Professors, alumnes, el seu germà i tota la comunitat educativa en general li agrairíem. Per si de cas, encomanarem més paper de vàter.